Sortim un grupet petit de Salou i a poc a poc ens encaminem cap a Tremp on parem per fer un berenar -sopar amb embotits i vins del Pallars. Tot un èxit i aprofitem per parlar i coneixen alguna cosa més.
Després cap a la vall on ens distribuïm en habitacions, una nit de tempesta. Al matí a la plaça d’Espui esmorzem i preparem els entrepans per dinar. Tots estem preocupats pel temps però a mida que pugem cap a Estangento els núvols s’esvaeixen i veiem sortir el sol i poc a poc el paisatge es desperta davant nostre.
A l’arribar al primer llac descobrim tots els cims nevats i seguim fins l’estan de Fosser. Pugem a la collada de les arenes de 2627m, des d’allí divisem la nostra ruta imponent magnífica, crec que tots ens vam quedar sense paraules: Morera, Grenui, Reguera, Salado i Saldino, i al fons, molt lluny, Tapat. Realment el Pirineu es increïble.
Entrada la tarda vam baixar per la vall de Ricuerna tot verd i florit, vam posar els peus al riu i ens vam estirar a l’herba. La caminada era dura però vam continuar veient cascades i salts d’aigua fins arribar al poble de cabdella. Ja portàvem 11h de ruta, llarga però magnífica.
Per la nit vam sopar a l’alberg i com a tot arreu el menjar era bo i abundant. El diumenge al mati vam baixar una estona a la Pobleta per veure la fira de la vaca bruna. Les vaques netes pentinades i guarnides feien molta patxoca. També els corderets Xisqueta, que els podíem agafar en braços com si fossin nadons. Just al costat tot era ple de productes de la terra, i artesans, com una senyora fent sabó, una altra filant, un ferrer calçant els cavalls...
Més tard, mini excursió per no deixar descansar el cos, sortim de la central de cabdella, la primera d’Espanya construïda el 1913 i pugem pel camí de la guineu, molt empinat, cap al poble de Cabdella. Després baixem per l’antic canal d’aigua. Allí vam anar per una part que feia temps que no passava ningú, ens vam fer lloc a cops de bastó i vam veure bolets enormes vermells i blancs, arribant finalment a un apart molt especial del riu.
A l’hora de dinar vam menjar exquisida, però impossible d’acabar degut a la gran quantitat de plats. Aquí posem punt i final al nostre cap de setmana genial amb l’esperança de tornar un altre cop al Pirineu.